dareboy

Tot i que no es pot dir que la natura em dotés especialment per a ell, el basket ha estat sempre amb molta diferencia el meu esport preferit. Fins a la categoria junior vaig arribar a jugar (com a tercer base) a les categories inferiors dels clubs de la meva ciutat (Antorcha, Sicoris, UE Lleida) que, si els egos d'algun directius haguessin permes que sumessin esforços, podrien haver estat equips fundadors de la lliga ACB. Tots van confiar aconseguir-ho pel seu compte i cap va reixir. Més endavant, l'únic que mantenia un bon nivell va veure com l'equip de futbol pujava a segona i les seccions practicament es dissolien. D'aquella epoca en guardo anècdotes surrealistes, com haver estat l'equip que va permetre fer les practiques per treure's el carnet d'entrenador nacional a un futur candidat a la presidencia del Barça enriquit amb l'administració de finques. I de més endavant algunes més increïbles, com l'arribada del meu cosi a la lliga ACB amb la guinda d'un partit de tornada (i costellada, per la pallisa del partit d'nada) de la eurolliga a Grecia marcant a Gianakis en que aquest gat vell li permetia entrar i tirar donat que l'eliminatoria estava resolta. Per tot això l'arribada del Caprabo-Pluspujol a ACB em va agafar una mica de tornada, tot i que alguns membres del cos tecnic formaven part dels equips seniors o junior on jo jugava com aleví o cadet i que jo tornava a jugar (un altre cop com a tercer base) en un equip de veterans on em retrobava amb alguns companys i rivals. I sobretot per tot això la victoria de la selecció aquest diumenge m'ha alegrat i satisfet enormement. Un gran equip, una defensa com feia anys que no veia (si alguna cosa fa un tercer base es cobrir absències per lesions o examens, gaudir de minuts de les escombreries en partits resolts i molt de tant en tant, te l'oportunitat de sortir com a mesura desesperada en partits perduts per a remontades imposibles a base de defensar a tot el camp) i a més amb una èpica que no sentia des de la millor NBA (aquella dels mitics celtics i lakers, Bird i Magic o on els més petits, com Spud Web, arrivaben a guanyar els concurs de mates, per exemple). La lesió de Pau, jugant el darrer partit des de la banqueta, las samarreta dels jugadors i les abraçades i senyals que li feien i sobretot l'actitud de l'entrenador (quin gran cos tecnic!, el garrulos de sempre dels comentaristes (futboleros de pacotilla) deien que el merit era deixar jugar a uns gran jugadors sense molestar, sense entendre res de com funciona un equip i com es defensa i ataca en funcio del rival...), amagant als jugadors que la nit abans havia mort el seu pare, em porten el dejavu d'aquelles epoques en que aquest esport (un partit, un equip, un jugador...) tambe podia ser una lliçó de vida, de la necessitat de l'esforç, de la futilitat de l'exit, de la bellessa, de l'atzar, com una petit epopeya grega de l'epoca moderna (en Ramon Trecet va fer algun cop d'oracle interpretant tots aquests signes)
No em puc estar també de constatar que front a la caspa que acompanya sovint el món del futbol (caspa hispana i caspa de barretina que s'alimenta reciprocament i genera a casa nostra el vomitiu discurs d'odi a espanya com a forma de reafirmació dels feixistes acomplexats de sempre que obsesivament es senten perseguits i oprimits, quan son ells qui apliquen mes sovint aquesta medicina a tots els altres i que, sobretot, copen el discurs oficial del petit pais) el basket torna a apareixer com una mostra de que les coses són i poden ser molt més senzilles i normals, que aquells que preferim gaudir de les alegries i victòries pròpies que congratularnos de les misèries i derrotes dels altres encara som majòria silenciosa. Que no sento cap vergonya d'explicar que jo i els meus vàrem cridar,saltar i alegrarnos amb aquesta selecció de nois que tant bé varen convertir en una història els reptes, amistat i superació un simple partit de basquet. Que em vaig emocionar amb l'imatge de l'entrenador sentint l'himne, i que ho faig molt més encara ara quan tots som conscients que aquells ulls humits i aquella mà al cor eren per la única i auténtica pàtria de cadascun de nosaltres que paga la pena. La pàtria dels teus.